L’estratègia per a resoldre un puzle es pot considerar com la combinació de tres processos: escaneig, marcat i anàlisi.

Escaneig
L’escaneig es realitza des del principi i periòdicament, durant tota la resolució. L’escaneig pot haver de ser executat diverses vegades entre períodes d’anàlisis. L’escaneig consta de dues tècniques bàsiques: trama creuada i recompte, que poden usar-se alternativament.

• Trama creuada, es tracta de l’escaneig de files (o columnes) per a identificar quina línia en una regió particular pot contenir un nombre determinat mitjançant un procés d’eliminació. Aquest procés es repeteix llavors amb les columnes (o files). Per a obtenir resultats més ràpids, els nombres són escanejats de forma ordenada, segons la seva freqüència d’aparició. és important realitzar aquest procés sistemàticament, comprovant tots els dígits del 1 al 9.
• Recompte 1-9 per regions, files i columnes per a identificar nombres perduts. El recompte basat en l’últim nombre descobert pot augmentar la velocitat de la recerca. També pot ser el cas (és típic en puzles més difícils) que el valor d’una cel·la individual pugui ser determinat mitjançant un recompte invers, això és, escanejant la seva regió, fila o columna per a valors que no poden ser, per a veure quin és el qual falta.

Els resoledors avançats busquen “contingències” mentre escanegen, això és, fiten la ubicació d’un nombre en una fila, columna o regió o dues o tres cel·les. Quan aquestes cel·les descansen totes en la mateixa fila (o columna) i regió, poden usar-se amb un propòsit d’eliminació durant la trama creuada i el recompte. Puzles particularment desafiadors poden requerir el reconeixement de múltiples contingències, potser en múltiples direccions o fins i tot interseccions – relegant la majoria dels resoledors al marcat (com es descriu més abaix). Els puzles que poden ser resolts només mitjançant escaneig, sense requerir la detecció de contingències es classifiquen com puzles “fàcils”; altres puzles més difícils, per definició, no poden resoldre’s únicament mitjançant escaneig.

Marcat
L’escaneig ve a interrompre’s quan no poden descobrir-se nous nombres. En aquest punt és necessari centrar-se en alguna anàlisi lògica. La majoria troba útil guiar aquesta anàlisi mitjançant el marcat de nombres candidats en les cel·les buides. Hi ha dues notacions populars: subíndexos i punts. En la notació de subíndex, els nombres candidats s’escriuen en petit en les cel·les. El desavantatge és que els puzles originals són publicats en periòdics que habitualment no deixen massa espai per a acomodar més d’uns pocs dígits. Si s’usa aquesta notació, els resoledors creen, sovint, una còpia més gran del sudoku i empren un llapis afilat. La segona notació és un patró de punts amb un punt en el cantó superior esquerra representant un 1 i un punt en el cantó inferior dreta representant un 9. Aquesta notació té com avantatge que pot usar-se en el sudoku original. Es requereix destresa per a l’emplaçament dels punts, perquè punts desplaçats o marques distretes duen, inevitablement, a confusió i no són fàcils d’esborrar sense afegir més confusió.

Anàlisi
Hi ha dues aproximacions principals – eliminació i “i-si”.

• En eliminació, el progrés es realitza mitjançant la successiva eliminació de nombres candidats per a una o més cel·les, fins a deixar només una elecció. Després d’assolir cada resposta, deu realitzar-se un nou escaneig (habitualment comprovant l’efecte de l’últim nombre). Hi ha una sèrie de tàctiques d’eliminació. Una de les més comunes és l’esborrat “del candidat no coincident”. Les cel·les amb idèntica configuració de nombres candidats es diu que coincideixen si la quantitat de nombres candidats en cadascuna és igual al nombre de cel·les que els contenen. Per exemple, es diu que cel·les coincideixen amb una particular fila, columna o regió si dues cel?les contenen el mateix parell de nombres candidats (p,q) i no altres, o si tres cel·les contenen el mateix triplet de nombres candidats (p,q,r) i no altres. Aquestes son, essencialment, contingències coincidents. Aquests nombres (p,q,r) que apareixen com candidats en qualsevol lloc en la mateixa fila, columna o regió en cel·les no coincidents, poden ser esborrats.
• En l’aproximació “i-si”, se selecciona una cel·la amb només dos nombres candidats i es realitza una conjectura. Les etapes de dalt es repeteixen llevat que es trobi una duplicació, en aquest cas el candidat alternatiu és la solució. En termes lògics aquest mètode es coneix com reducció a l’absurd. Nishio és una forma limitada d’aquesta aproximació: per a cada candidat per a una cel·la, la qüestió que es planteja: entrarà un nombre particular d’una configuració en altre emplaçament? Si la resposta és sí, llavors aquest candidat pot ser eliminat. L’aproximació “i-si” requereix un llapis i una goma. Aquesta aproximació pot ser desaprovada per puristes lògics per massa assaig i error però pot arribar a solucions clara i ràpidament.

Idealment, es necessita trobar una combinació de tècniques que evitin algun dels inconvenients dels elements de dalt. El recompte de regions, files i columnes pot resultar avorrit. Escriure nombres candidats en cel?les buides pot consumir massa temps. L’aproximació “i-si” pot ser confusa llevat que siguis bé organitzat. El quid de la qüestió és trobar una tècnica que minimitzi el recompte, el marcat i l’esborrat.